Activitat 48. "Sigues filòsof, però en mig de tota la teva filosofia, continua sent un home".

Ser filòsof suposa ser una persona que pensa, que reflexiona, que es planteja preguntes sobre la vida o sobre el món i les intenta respondre. Hem de tractar de ser filòsofs,tractar de pensar per nosaltres mateixos i preguntar-nos el per què de les coses, creure que potser el que sempre ens han dit i hem considerat com a cert, pot ser mentida, però no podem oblidar-nos de les nostres necessitats com a persones, no podem ser indiferents a allò que ens envolta, perquè sinó, de què servirien totes les qüestions que ens realitzem per entendre el món , si a l’hora de la veritat, no les posem en pràctica?

 Hem de ser conscients  que la filosofia pot ser i hauria de ser una part important de la nostra vida, però no som éssers superiors, som humans , hem de viure la vida i no refugiar-nos en els nostres pensaments, ja que sinó aquests no servirien de res, es més, la vida mateixa no tindria sentit.

Personalment entenc la filosofia com una ciència que tracta d’entendre el món, potser és la ciència que obté menys resultats totalment irrefutables, però també és la ciència que més t’ajuda a fer les teves pròpies reflexions i a millorar com a persona , per això, hem d’utilitzar la filosofia per a ser millors homes o dones, es a dir, que ser filòsofs i alhora continuar sent homes és bo, però ser filòsofs i que això t’ajudi a realitzar-te com a persona, és meravellós.

Activitat 47. Comparació Plató i Descartes

Encara que entre els dos autors hi hagi una diferència de  temps de més de dos mil anys, hi ha moltes similituds en les seves teories.

Per començar, els dos filòsofs creuen en l’impossibilitat d’accedir al coneixement en el món sensible, per als dos el coneixement es troba en les idees, però cadascun d’ells explica les idees d’una manera diferent de l’altre.  Per a Plató les idees són entitats que es troben en un món apart ( el món de les idees) i no en la ment. En canvi per a Descartes les idees es troben a la consciència per tant són mentals així que el coneixement d’alguna cosa no és mes que el coneixement de l’idea d’aquesta cosa. Aquí trobem la diferència en que per Plató les idees no són la representació d’alguna cosa, sinó que les idees són l’essència en si mateixa d’aquesta cosa, per tant al conèixer les idees estem obtenint el coneixement de quelcom en la seva essència.

D’altra banda en referència al món sensible una altra similitud rellevant és que per ambdós filòsofs l’experiència sensible no és una forma vàlida per al coneixement. Per una banda Plató defensa que el filòsof ha de fugir del món sensible ( el que seria la caverna en el Mite del mateix nom) i cercar el món de les idees. Descartes diu que l’experiència sensible no és vàlida pel fet que els sentits ens poden enganyar.

Seguidament, per als dos filòsofs existeixen idees innates a la nostra ment l’origen del qual no te relació amb l’experiència. Però per Plató les idees les coneix l’ànima  abans d’estar unida al cos , en canvi per Descartes les idees innates estan relaciones de manera intrínseca amb la raó, es a dir, que pel fet de raonar, sorgeixen les idees innates a l’enteniment humà.

Els dos autors són racionalistes ja que per ambdós la veritat es capta mitjançant el raonament, es a dir, l’ intervenció directa de la ment.

Una diferència rellevant és la idea d’un ésser suprem que té cada filòsof, per una banda Plató defensa l’existència del Demiürg, que es l’encarregat d’ordenar el món sensible i a partir d’aquí  les idees, en canvi Descartes defensa l’existència d’un Déu que crea.

Una altra similitud important entre els dos pensadors és que tant l’un com l’altre defensen l’ immortalitat de l’ànima i la dualitat de l’home entre ànima i cos. Els dos són dualistes , i creuen que a l’ànima trobem la veritat i que el cos és la font dels nostres errors. 

Cal dir que també hi ha una similitud significativa en el fet de que els dos autors es van trobar amb escoles filosòfiques del seu respectiu temps que defensaven idees contraries a les seves. Plató va coincidir amb el relativisme dels sofistes que consideraven que no existien veritats absolutes i Descartes va coincidir amb l’escepticisme que sosté que l’ésser humà no pot arribar a la veritat.

Per a finalitzar cal dir que els dos filòsofs van marcar un abans i un després en el pensament de la seva època i que les similituds principals són que els dos són dualistes i racionalistes, i les diferències principals són que Plató troba les idees com les causes de quelcom i Descartes troba les causes de les coses en les coses en si mateixes.

Activitat 46. L'exemple del tros de cera

Altre títol : La veritable essència de les coses.

En aquest text Descartes ens  explica mitjançant l’exemple d’un tros de cera, que no podem conèixer l’essència de les coses en si mateixes mitjançant els sentits, ja que les qualitats sensibles de les coses són mutables, es a dir, poden canviar.

El filòsof comença explicant que explicarà la seva teoria mitjançant l’exemple d’un objecte concret perquè així es podrà entendre millor el que ens exposarà que no pas amb una explicació general.

Descartes agafa un tros de cera, que acaba de ser tret del rusc i que encara conserva les seves qualitats; la dolçor de la mel que contenia l’olor de  les flors de les quals va ser recollir ,el seu color, la seva figura, la seva  grandària, la seva duresa i fredor ...  en resum, totes les coses que poden fer conèixer un cos. Però si aquest tros de cera l’apropa al foc, totes les qualitats desapareixen per unes altres, arribant al punt que gairebé no pot tocar la cera perquè crema, apart del canvi de temperatura també ha perdut la forma, el seu color i a seva olor. Amb això Descartes vol fer-nos veure que encara que l’aspecte de la cera sigui diferent, aquesta continua sent en la seva essència la mateixa, però els sentits no ens fan veure això, per tant, no hem de prendre els sentits com la base del nostre coneixement ja que aquests no arriben a profunditzar en l’essència de les coses.

Podem comparar la idea de la impossibilitat d’arribar al coneixement de les coses mitjançant els sentits de Descartes amb la teoria de Plató de que no podem trobar l’essència de les coses en el món sensible, es a dir, mitjançant els sentits. Encara que hi ha una diferència, Descartes no estableix l’existència de dos móns però Plató sí, el món sensible  i el món de les idees, en aquest últim segons Plató si que podem arribar al coneixement de les idees en si mateixes.

Activitat 45. Una altra formulació del cogito

Altre títol: Penso, per tant existeixo

En aquest text Descartes comença fent-se la pregunta de com pot saber ell si les coses que ha jutjat incertes ho són veritablement i no ha sigut un altre ésser, superior a ell, qui ha posat aquestes idees en la seva ment i els seus raonaments. A partir d’aquí arriba a la conclusió  de que encara que els seus pensaments siguin imposats per un altre ésser superior a ell, pel fet de ser capaç de pensar ell ja existeix com a quelcom.

Seguidament Descartes segueix fent-se preguntes per contestar-les ell mateix. L’autor afirma que va negar que ell tingués cap sentit sense cap i cos  i ara es planteja la pregunta de si la seva existència com a ésser està relacionada d’una manera intrínseca amb el seu cos i els seus sentits.

Després Descartes defensa que hi ha un “ésser enganyador” que li fa creure que existeixen els esperits, els cossos, el cel o la terra, però que realment això no existeix, sinó que segons Descartes l’únic que pot concloure és que ell si que existeix com a individu, ja que si aquest ésser li enganya, ell existeix com a ésser enganyat, el que suposa que ell és, per tant ell existeix, d’aquí sorgeix la famosa frase: “ Jo sóc, jo existeixo.”

Podem comparar la teoria de Descartes sobre la separació del cap i el cos (el cap com la ment i el cos com la substància física de l’ésser), amb la teoria de Plató de separar el cos i l’ànima, per a Plató el cos tan sol era un reflex de l’ànima, i aquesta era l’essència verdadera del cos, en canvi per a Descartes el cap o la ment, estan lligats amb el cos de la manera que l’ésser no pot existir si no hi són els dos conceptes presents, això contrasta amb la idea de Plató de que el cos és un reflex de l’ànima.

També podem comparar la concepció del “jo” de Descartes amb la reflexió que va fer Sant Agustí envers aquest: Sant Agustí no dubtava de la seva existència i no tenia por d’equivocar-se ja que si així ho fes existiria com a ésser que s’equivoca, per tant també existiria, el que fa que no es pugui equivocar.

Activitat 44. Distinció entre el somni i la vigília

Altre títol: El món dels somnis i els seus enganys.

Aquest text pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes, bàsicament tracta del dubte sobre el què és real, les dificultats que podem tenir per distingir el somni de la vigília, ja que existeix la possibilitat de que tot sigui imaginari.

Descartes comenta explicant que fins aquest moment tot el que ell ha considerat cert, ho ha après dels sentits, però afirma que no hauríem de basar els nostres coneixements en el que perceben els sentits, ja que aquests ens poden enganyar i si existeix aquesta possibilitat, hem de dubtar sempre del que percebin mitjançant els sentits, encara que allò que percebem pugui ser cert.  El filòsof també exposa que hi ha un concepte del qual no podem dubtar, aquest no és altre que l’existència del jo. Seguidament Descartes continua amb la seva reflexió explicant que ell és un home, i que quan dorm s’introdueix en el món dels somnis i encara que els somnis no són tan clars com una situació real, aquests l’han enganyat moltes vegades. Així que el filòsof exposa que és possible que tot no sigui més que un somni ja que sovint confonem l’estat de somiar amb l’estat de vigília, el que ens pot portar a pensar que la nostra realitat no és res més que un somni que ens porta a pensar que estem en un estat de vigília. Per tant no podem dir amb evidència que la realitat existeixi, almenys la realitat de la que pensem que formem part,  però si que podem afirmar que existim, ja que encara que els sentits ens enganyessin i la realitat no existís, nosaltres existiríem com a enganyats.

Podem comparar la reflexió que fa Descartes sobre els sentits amb la que feia Parmènides, aquest deia que dels sentits no ens hem de fiar ja que ens mostren un món d’aparences que no concorda amb la realitat. 

Activitat 43. Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

Per una altra banda la filosofia de Sant Tomàs és bàsicament una adaptació de les teories d’Aristòtil al cristianisme, Sant Tomàs parteix d’un fet d’experiència a partir del qual demostra el principi de causalitat eficient, així mostra el que per a ell és la impossibilitat d’una cadena infinita de causes, d’aquí dedueix que té que haver un primer motor , el qual és Déu.  L’autor es basa en cinc camins per demostrar la seva teoria, són els següents:

Ambdós autors tracten de defensar mitjançant les seves teories l’existència de Déu.

Per una banda Sant Anselm intenta racionalitzar el contingut de la teologia i aspira a descobrir la raó inherent a la fe mitjançant la raó en si mateixa. La base que Sant Anselm utilitza per tractar de demostrar l’existència de Déu és l’argument ontològic. Per al filòsof Déu és “ l’ésser major sobre  el qual res no pot ser pensat” per tant la seva existència és necessària (ja que si fos al contrari es podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l’existència afegida)  i ha de ser acceptada fins i tots pels no creients ja que aquests tampoc poden imaginar un ésser més gran que Déu.

-Primera via ( basada en el moviment ) :

Tot el que es mou és mogut per un altre, però no pot existir un moviment infinit, pel que hi ha d’haver un primer motor, que és Déu.   

-Segona via ( es dedueix de la naturalesa de la causa eficient ) :

No és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè  seria anterior a si mateixa, per tant la cadena d’efecte i causa ha tenir necessàriament una primera causa eficient, la qual és Déu.

-Tercera via ( la contingència dels éssers exigeix un ésser necessari ) :

No tots els éssers són possibles, poden ser o no ser, i el que pot ser en un temps passat no va ser, per tant és necessària l’existència d’un ésser suprem que sempre ha sigut, i que la necessitat de la seva existència és ell en si mateix i no una necessitat fora de si mateix, així que aquest ésser necessari és Déu.

-Quarta via ( presa dels graus de perfecció que observa en els éssers ) :

Els éssers tenen unes qualitats les quals són més positives o negatives en funció a la seva proximitat a la perfecció, per tant és necessària l’existència d’un ésser que sigui perfecte en totes les seves qualitats per tenir una referència amb la qual comparar els éssers.

-Cinquena via ( presa de l’ordre en el món )

Per a mi la teoria de Sant Tomàs és més creïble que la de Sant Anselm, ja que el primer filòsof tracta de defensar l’existència de Déu a partir de les causes que pot tenir la seva existència i la suposada necessitat de la seva existència mitjançant l’exposició de diversos exemples però Sant Anselm utilitza un mètode molt diferent que no trobo massa coherent:

A part de  totes les incoherències que pot tenir la teoria de Sant Anselm, que intenti demostrar l’existència d’un ésser a partir de la seva definició hem sembla il•lògic, per fer una definició d’un ésser primer s’ha de conèixer aquest per tant defensar l’existència d’aquest ésser mitjançant la seva definició no té sentit ja que qualsevol pot crear en la seva imaginació l’existència d’un ésser i crear una definició d’aquest , aquest ésser seria real i la seva definició també tan sols en  l’ imaginació de l’individu, en cap cas l’existència d’aquest ésser es donaria en el món real.

Activitat 42. El temps creat

Altre títol : L’eternitat del temps.

Aquest text és obra de Sant Agustí i parla sobre el temps .

Per a Sant Agustí no existeix el temps abans del temps en si mateix, per tant és incorrecte afirmar l’existència de successos o fets anterior al temps tal i com el coneixem ara perquè Déu no havia creat el temps. Per tant San Agustí estableix una relació intrínseca entre el temps i els fets en si mateixos, un no pot existir sense l’altre i a l’inrevés . L’autor així explica que el que creu en fets anteriors al temps està observant coses falses.

Per tant, com segons Sant Agustí, Déu és el creador del temps, és inútil pensar en què es feia abans de l’existència del temps, perquè no existia aquest abans ja que no existia el temps, llavors la pregunta de “Què es feia aleshores?” no té altra resposta que:  No hi havia “aleshores”, no existia el temps.

Per a Sant Agustí, Déu forma part del temps, ell és el temps, per a ell el temps no és un segle o un any, el seu temps és el avui, perquè Déu és etern.

Podem comparar la concepció de Déu que té Sant Agustí amb la d’Epicur, per a aquest els homes del seu temps s’equivocaven en la seva concepció respecte als déus ja que aquests vivien sense cap preocupació envers els mortals i tractar de tenir-los contents era una acció inútil, en canvi, Sant Agustí, a part de defensar l’existència del Déu cristià, diu que Déu si que es preocupa pels humans, que és el seu creador i que és bo i etern.  En aquest últim punt sobre la concepció d’un déu creador també podem comparar Sant Agustí amb Plató, per al primer Déu va crear el món, el segon defensa l’existència del demiürg, que és l’ésser que ordena el móns sensible i conseqüentment les idees que formen el món, però que no actua directament en aquest ni  crea les idees.

Activitat 41. Carta a Meneceu