Activitat 58. La felicitat segons Mill

En aquest text Mill exposa la seva concepció sobre el que és la felicitat i com ha canviat de ser un objectiu final  el qual s’assolia mitjançant una sèrie d’ instruments a estar formada per petits trams que en el seu conjunt assimilen l’objectiu en qüestió; ser feliç.

L’autor comença explicant que el que abans era un instrument per aconseguir la felicitat ara és desitjat per si mateix, es a dir, que aquest instruments són com petits objectius que ens fan ser feliços i aquests objectius, si són assolits en el seu conjunt, ens portaran a una felicitat major. El filòsof continua argumentant que des del moment que l’ instrument en qüestió passa a ser desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat, així es pot dir que aquests instruments esdevenen petits trams de felicitat que per ells sols ja causen felicitat o plaer, però que quan aquests trams són complerts en la seva totalitat, la felicitat que s’esdevé és major.

Mill diu que la consecució d’aquest objectiu o instrument condiciona la felicitat i en el seu defecte la infelicitat de les persones, ja que al aconseguir certs objectius l’humà es sent feliç, i en el cas de no aconseguir-lo, es sent trist.

Seguidament l’autor explica que el desig d’aquestes coses, que  són els trams per arribar a l’objectiu final de la felicitat, no és diferent del desig de felicitat, ja que en la seva essència el que cerquem és el mateix, la consecució d’aquests petits trams que en teoria ens fan assolir la felicitat, ens provoca plaer, per Mill el plaer és felicitat, per tant aquests trams per assolir l’objectiu final són com petites dosis de felicitat, però que segueixen sent el mateix, felicitat.

El filòsof posa l’exemple de l’amor a la música i el desig de salut, que són quelcom que ens porta a la felicitat, però que per elles mateixes ja ens fan ser feliços, pel que es pot concloure que són parts d’un tot, que és la felicitat total, ja que Mill entén la felicitat com un tot concret, no com una idea abstracta.

Com a reflexió; a vegades estem tan preocupats pel futur que no gaudim del present, ja que ens preocupa més el que passarà que el que passa, i així, al estar més pendents del futur que del present, no vivim ni el present ni el futur.

Es pot comparar el concepte de felicitat de Mill amb el de Bentham. Pels dos l’objectiu és la major felicitat per al major nombre, però el concepte de felicitat d’ambdós filòsof és diferent. Per Bentham la felicitat està condicionada amb la quantitat de plaer, per a quest filòsof es pot quantificar la felicitat segons el nombre de plaers, que per a ell, serien tots del mateix valor. En canvi Mill el que defensa és que l’important no és la quantitat de plaers, sinó la qualitat d’aquests, ja que no es poden quantificar. Mill també discrepa amb Bentham en el punt que no tots els plaers tenen el mateix valor, els plaers in intel·lectuals són més importants que els corporals, d’ aquí sorgeix la frase del filòsof: “És més preferible ser una persona satisfeta que no un porc satisfet, millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet”

Activitat 57. L'espai i el temps

El text comença explicant que hi ha una clara diferència entre l’espai i les coses que es troben en aquest, així com que l’existència de quelcom està lligada de manera intrínseca amb l’existència de l’espai com ha identitat pròpia indefinida. És evident que quelcom ha d’existir en l’espai i tenir presència en aquest, però és absurd dir que l’espai és present en l’espai perquè l’espai és el tot i és infinit.

En aquest text  se’ns exposa la concepció de l’espai que tenia Kant.

Seguidament l’autor del text ens exposa els arguments que Kant utilitza per defensar que el coneixement de l’espai és a priori i no a posteriori.

L’experiència no és el que ens ha donat el coneixement de l’espai , ni és l’experiència el que ens ha ensenyat que res no pot existir sense estar en l’espai, de la mateixa manera que tampoc hem arribat al coneixement de l’espai degut a la generalització de que cap objecte pot existir sense espai ni de que tots els objectes que hem observats han estat materialitzats en l’espai.  El que diu Kant és que l’espai ens ve donat abans de l’experiència, es a dir, és un coneixement a priori. Això és degut a que l’espai és una condició vital per a tota experiència, sense l’existència de l’espai res no podria ser, no podríem conèixer, no podríem sentir... Així que l’espai és present a la nostra ment encara que nosaltres no en siguem conscients, ja que sense l’existència de l’espai no podríem entendre el món, perquè aquest no existiria.

La concepció d’espai de Kant es pot relacionar amb la concepció de Déu de Sant Anselm. El filòsof alemany manté que és un contrasentit dir que l’espai mateix existeix en l’espai, pel que es pot dir que l’espai és el tot i que no pot haver espai en l’espai perquè l’espai és infinit , de la mateixa manera que Sant Anselm defensa que Déu és l’ésser sobre el qual res no pot ser pensat i que per tant l’existència d’aquest és necessària i lògica. 

Activitat 56. Categories d'Aristòtil i Kant

És probable que Aristòtil fos el primer filòsof en tractar l’estudi sobre les categories, les quals les enfoca d’una forma materialista.

Substància: La base sobre la que sorgeix tot el que existeix, és conservada indiferentment de totes les variables exteriors que puguin tractar de transformar-la. Exemple: Plató.

Quantitat: Mesura,magnitud,nombre etc

Qualitat: La virtut de la qual gaudeix algú o quelcom. Ex: Pesat,aspre,groc etc

Relació:  Interconnexió de tots el fenòmens a través de la unitat material del món. Les relacions no poden existir al marge de les relacions, sinó que sempre hi ha d’haver una relació entre les coses.

Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol.

Temps: Cicles que la matèria manifesta en el seu moviment (ex. Demà).

Situació: Acció i efecte de situar o situar-se.

Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra.

Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses

Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte.

 

Per a Kant les impressions de la realitat objectiva provoquen en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions.

Estableix que les categories són: Causa i Efecte.

Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.

Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.

Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:

Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.

Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.

Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà.

Activitat 55. Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

En  aquest text Kant ens exposa la seva concepció envers  el coneixement i els orígens d’aquest.

Per a ell és indubtable que tot coneixement parteix de l’experiència ja que no hi ha altre manera de conèixer que la captació de les impressions que ens causen els objectes que ens envolten, i aquesta captació tan sols pot donar-se amb l’experiència.

 Els nostres sentits són afectats per la captació dels objectes que ens envolten, aquests objectes generen representacions en el nostre interior, i nosaltres les ordenem creant les impressions sensibles, que no són res més que un coneixement derivat de l’experiència. Així tot  coneixement parteix de l’experiència i cap la precedeix.

L’autor continua explicant que encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència,no és necessari que aquest procedeixi d’ ella, ja que és possible que el nostre coneixement sorgeixi com a resultat  de les impressions que rebem i l’ordenació d’aquestes mitjançant la nostra capacitat de conèixer.

Podem comparar la teoria del coneixement de Kant amb la de Hume, per una banda l’autor escocès defensa que el coneixement està basat en les impressions obtingudes per l’experiència, i els records d’aquestes impressions són les idees, Kant defensa que el coneixement sorgeix de l’experiència, mitjançant els objectes que capten els sentits, que són transformats en impressions a la nostra ment i ,posteriorment, en coneixements.

Activitat 54. Resposta a la pregunta de la Il.lustració

L’autor comença explicant com és que es manté aquesta majoria d’edat en la societat, per començar, diu que tant per a homes com per a dones és més còmode simplement seguir els camins que marquen els “tutors” , ja que no tenen necessitat de pensar i altres ho faran per ells. El filòsof continua explicant que la situació a arribat a un punt en el que fins hi tot es troba perillós arribar a la majoria d’edat, així ho han volgut els “tutors” de la població, ja que han convençut a aquesta de que no poden sortir del camí que ells mateixos han marcat ja que sinó seria molt perillós, de la mateixa manera que una ovella no deixa el seu ramat i segueix el camí marcat pel pastor.

En aquest text  de Kant, se’ns mostra la incapacitat de l’ésser humà per resoldre els seus propis problemes i cercar el coneixement i la veritat per si mateix, depenent d’uns “tutors” els quals dictaminen el camí a seguir per a la major part de la població. A aquesta incapacitat, el filòsof l’anomena la minoria d’edat de l’home causada per ell mateix.

L’objectiu del text no és altre que conscienciar del mal que fa aquesta minoria d’edat a l’home, i mitjançant un seguit d’exemples i explicacions, Kant exposa lo perjudicial que és questa majoria d’edat i la necessitat imminent que hauria  de tenir l’home per sortir d’aquesta.

Kant explica que el problema de la minoria d’edat ha arribat fins al punt en que s’ha transformat en una segona naturalesa per l’home, pel que és molt difícil sortir d’aquesta, així que tan sols uns pocs han sigut capaços de sortir d’aquesta mitjançant l’esforç del seu esperit.

En aquest punt l’autor ens mostra la gran importància de la il·lustració, aquest serà el moviment que alliberarà a l’home de la seva minoria d’edat. Kant explica que tard o d’hora a de passar ja que és inevitable, i afegeix que si la llibertat és present a la societat, és inevitable que això succeeixi, encara que serà un procés lent.

L’autor dona a entendre que la il·lustració més important és la il·lustració religiosa, ja que la minoria d'edat en qüestions religioses és la més perjudicial i denigrant.

Seguidament Kant explica que  els “tutors “ es a dir, els que manegen a la societat, no tenen  cap interès en divulgar coneixements d’art ni de ciències, ja que és més fàcil manejar una població inculta que no pas una culta.

L’autor explica com ha de ser un cap d'estat il·lustrat, aquest  a més de permetre la llibertat en l'àmbit religiós, ho ha de fer  també respecte a la divulgació lliure del coneixement. L’autor fa referència en el seu escrit a Frederic el Gran rei de Prússia, que segons Kant va ser el primer monarca que va donar pas a la tolerància religiosa i al lliure coneixement.

El filòsof també remarca que no és perillós permetre l'ús públic de la raó, ni expressar públicament els pensaments ja que aquest procés forma part d’una manera intrínseca de la il·lustració i així del futur alliberament de la minoria d’edat de l’ésser humà.



El filòsof explica que aquesta minoria d’edat que pateix l’home no té un altre culpable que l’home en si mateix, ja que aquest està capacitat per raonar per ell mateix i treure les seves pròpies conclusions i pensaments, així que el fet que no ho faci és símptoma de mandra o de covardia, com ja he esmentat abans, per l’home és més fàcil ser guiat que trobar el seu propi camí.

Kant conclou que el govern ha de permetre la llibertat civil ja que aquesta és essencial per a que la il·lustració triomfi  i així que també triomfi l’autonomia en el home com a pensador i acabi amb la minoria d’edat a la que està sotmès .

Activitat 53. La moral de Hume

Hume diu que la hipòtesis dels racionalistes és absurda, i a continuació argumenta la seva teoria sobre la manera de concebre el que és just o no; per a ell la moralitat és condicionada pel sentiment, si al realitzar una acció aquesta ens produeix un sentiment plaent d’aprovació, és moralment correcte, pel contrari, si l’acció realitzada és entesa per l’espectador com un vici, llavors és immoral.

En aquest text el filòsof David Hume ens parla sobre la seva concepció de la moral , a la mateixa vegada que realitza una crítica contundent envers la moral dels filòsofs racionalistes.

L’autor comença criticant els racionalistes amb el pretext de que és erroni calcular el que és bo o dolent, el que és moral o immoral, a partir de l’aplicació d’una regla o d’un seguit de regles, als fets ocorreguts, ja que aquesta regla sobre el que és just o no, no pot ser un enunciat universal ja que en cada situació poden haver-hi un seguit de variables infinites que facin impossible aplicar aquesta teòrica llei universal sobre el que és bo i el que es dolent,just o injust,moral o immoral.

El filòsof continua fent un atac a la metafísica, esmentant que aquesta regla sobre el que és just o no, tan sols és metafísica, el que condiciona una sospita de la falsedat sobre la regla del més just.

L’autor defensa que segons el cas en que ens trobem, haurem de considerar les circumstàncies que ens afecten i deduir a partir d’aquestes el que serà moral o immoral,just o injust,correcte o incorrecte.

Per finalitzar, el filòsof conclou que qui anomeni metafísica la teoria que està defensant, hauria d’abandonar el coneixement de les ciències morals, ja que la seva ment no és apropiada per aquestes.

Es pot comparar la moral de Hume amb la de Mill, els dos defensen que la moral ha d’estar regida pels sentiments, es a dir, que els sentiments han de dirigir les nostres accions, les quals, han de ser morals i justes, alhora que han de fugir del dolor i cercar el plaer, sense oblidar que s’ha de procurar la felicitat pel al major nombre de persones.

Activitat 52. Crítica al principi de causalitat

En aquest text el filòsof escocès David Hume explica com es desenvolupa el coneixement humà envers l’experiència i la falsa certesa de que demà succeirà quelcom a partir de la deducció del que va passar ahir, es a dir, que l’ésser humà dedueix el que passarà en el futur a partir del que ha passat en el passat, però això no és res més que una predicció  que pot ser certa o falsa depenent de com es desenvolupin les circumstàncies, ja que no es deriva sempre el mateix efecte de la mateixa causa.

L’autor comença esmentant l’exemple sobre Adam, el qual és un ésser intel·ligent però que no té passat, per tant no pot fer cap predicció sobre el que passarà en el futur, ni sobre com evolucionarà la natura ni sobre com evolucionarà ell mateix.  Però encara que Adam tingués un passat, les seves deduccions sobre el curs de la natura no serien més que prediccions les quals podrien ser perfectament falses, ja que el futur no està condicionat pel passat, el que passarà pot ser diferent al que ha passat, el que li passa al ésser humà és que dedueix el futur a partir del passat, es a dir, de les seves costums respecte a la realització dels esdeveniments.

Com a conclusió, no podem tenir la certesa del que succeirà en el futur, l’únic que podem fer és deduir el que succeirà a partir del que estem acostumats; el cel és blau, però qui pot assegurar que un futur no sigui vermell?

Es pot comparar Hume amb la corrent filosòfica de l’escepticisme, amb Pirró com a màxim exponent, els escèptics  defensen que no podem conèixer res objectivament ja que l’ésser humà no té les capacitats suficients com per trobar un coneixement totalment cert; aquest argument es similar al de Hume, que diu no podem tenir certesa del que passarà en un futur, encara que el filòsof escocès si que defensa que podem assolir un coneixement cert en altres aspectes.

Activitat 51. Anàlisi de la causalitat

Aquest text pertany al Tractat de la naturalesa humana, l’obra més important de David Hume. El filòsof ens parla de les qüestions de fet i la seva relació amb el concepte causa-efecte. Hume explica que per entendre les qüestions de fet hem de conèixer el concepte de causa, això es degut a que aquestes depenen de l’experiència, es a dir, és un coneixement a posteriori, el qual és deduït a partir de la relació entre una causa i l’efecte corresponent a aquesta. 

Lautor argumenta que s’han de donar tres circumstàncies per a que la causa i l’efecte siguin possibles, aquestes són : la contigüitat en el temps, la prioritat en el temps i la conjunció constant entre la causa l’efecte. Hume explica la seva teoria mitjançant un exemple amb boles de billar: “Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió.” A partir de l’observació d’aquest fet es deriva la qüestió de fet que diu que degut al topament d’una bola en moviment i d’una altra en repòs, l’última es posarà en moviment. És clar que en aquesta situació s’han donat els tres requisits per a establir una relació causa i efecte; la contigüitat en el temps és evident, les dos boles es troben en el mateix espai, sinó no haurien xocat, la causa és el moviment d’una bola i l’efecte el conseqüent moviment de l’altra.

També és clar que les dues boles es troben en el mateix temps, i segons els experiments de Hume amb boles del mateix material i en semblants situacions, la causa i efecte que es produeix és del mateix tipus, així que hi ha una conjunció constant entre causa i efecte. 

Aquesta qüestió de fet no la coneixeríem de no ser per l’observació del tocament entre ambdues boles, és cert que no és indubtable que sempre s’hagi de derivar el mateix efecte per la causa del topament d’ambdues boles, per això, és una qüestió de fet. Podem comparar la teoria sobre la causa i efecte de Hume amb la concepció de Plató sobre les idees i les coses; per al filòsof grec les idees eren les causes de les coses, tot quelcom es deriva d’una idea, així, les idees són les causes i les coses són els efectes. Al contrari que Hume, per Plató sempre es derivava el mateix efecte d’una causa.

Un entretingut joc amb filòsofs

Aprofitant que un dia a classe va sorgir el tema sobre com seria un joc amb filòsofs, poso aquest enllaç sobre un joc que vaig trobar per casualitat en el que els personatges són filòsofs, el joc no és gran cosa, però per passar l'estona està bé.


http://super.abril.com.br/multimidia/filosofighters-631063.shtml

Activitat 50. Identitat personal

En aquest text el filòsof escocès David Hume exposa la seva teoria respecte a la no existència del pensament com a substància, per argumentar la seva teoria explica  el “jo” de Descartes i el critica severament, donant a entendre que la teoria del jo de Descartes és errònia, ja que el pensament no existeix com a substància, sinó que l’única existència és la de les impressions, de les quals en deriven les idees, així, el pensament segons Hume no es res més que un conjunt de percepcions.

L'autor afirma  que la idea del jo de Descartes és falsa, ja que el “jo” realment no és res més que un conjunt de percepcions originades per l’experiència així com agrupades per la imaginació.

Hume diu que al no poder captar pels sentits l’essència del jo donat que no és res independent ni immutable, és una essència falsa.

El filòsof tampoc creu en l’existència de la substància material, ja que dels cossos el que captem són les percepcions i aquestes no són la substància, sinó una imatge d’aquesta mitjançant els nostres sentits, a més a més, les percepcions depenen de l’experiència, i la substància no pot dependre d’aquesta, així que la substància material no pot existir.

Podem comparar en diversos punts la teoria de Hume amb altres filòsofs:

Per una banda Plató explica que les coses participen de les idees i que les idees es troben presents a les coses,es a dir, que les coses són representacions de les idees. A diferència de Plató, Hume no li dóna tanta importància a les idees, i es basa l’experiència, recordant en aquest punt a Aristòtil. També podem nombrar la teoria de Berkeley sobre que les idees que coneixem són simplement les que Déu ens envia respecte a la matèria, i que aquesta última no existeix realment.

Però el principal autor amb el que podem comparar Hume és amb Descartes. El filòsof escocès critica el concepte cartesià de substància, ja que segons Hume aquesta no es pot basar en l’experiència, sinó que hem de percebre-la per que sigui existent. L’argument de Hume serveix tant per negar l’existència de la substància pensant com de la substància extensa.

Personalment crec que la teoria de Descartes té més certesa que no pas la de Hume.

El filòsof escocès argumenta que la idea de substància és  un seguit d’idees simples  que la imaginació uneix i dóna nom. Hume parla del “jo” com un problema d’identitat personal, el qual és un conjunt de percepcions que la imaginació uneix. El filòsof britànic defensa que podem ser la mateixa persona però no el mateix “jo” perquè el “jo” de fa deu anys no és el mateix que som ara. Doncs bé, jo crec que dir que podem ser la mateixa persona però no el mateix “jo” és una contradicció, ja que si per una banda es defensa el canvi del jo, també s’ha de defensar el canvi de la persona, ja que és innegable que la personalitat dels individus canvia amb el pas del temps, per tant la seva persona en si mateixa també pateix un canvi. Llavors, encara que el “jo” canvia, continua existint, ja que encara que el meu “jo” de fa deu anys no sigui el mateix que el d’ara, no vol dir que el meu “jo” deixi d’existir, sinó que ha canviat de la mateixa manera que he canviat jo com a persona.

Activitat 49. Impressions i idees: Investigació sobre l’enteniment humà

En aquest text David Hume ens exposa la seva teoria sobre la divisió de les percepcions humanes ,segons la seva intensitat i vigor, en dos grans blocs:

Per una banda  trobem les que gaudeixen de més força i vivesa, aquestes són les impressions, encara que l’autor indica que els idiomes necessitarien una  paraula més precisa per poder expressar a la perfecció el conjunt de termes que s’associen a la idea que vol expressar.

Per una altra banda trobem els pensaments o idees, que no són res més que imatges febles de les impressions, es a dir, les idees reflecteixen les sensacions,passions i emocions, les quals són impressions. Així, es pot dir, que la diferència bàsica entre impressions i idees es basa en la intensitat i vivesa d’aquestes, les impressions és sentir quelcom i les idees és pensar en quelcom.

Per a Hume les idees reflecteixen les impressions, així podem concloure que les impressions són les causes de les idees, en aquest punt, podem comparar la concepció de l’autor de idees i impressions amb la concepció de Plató. El filòsof anglès diu que les impressions ( que podríem dir que són les coses ) són les causes de les idees, en canvi, Plató defensa que les coses no són res més que còpies de les idees.

Activitat 48. "Sigues filòsof, però en mig de tota la teva filosofia, continua sent un home".

Ser filòsof suposa ser una persona que pensa, que reflexiona, que es planteja preguntes sobre la vida o sobre el món i les intenta respondre. Hem de tractar de ser filòsofs,tractar de pensar per nosaltres mateixos i preguntar-nos el per què de les coses, creure que potser el que sempre ens han dit i hem considerat com a cert, pot ser mentida, però no podem oblidar-nos de les nostres necessitats com a persones, no podem ser indiferents a allò que ens envolta, perquè sinó, de què servirien totes les qüestions que ens realitzem per entendre el món , si a l’hora de la veritat, no les posem en pràctica?

 Hem de ser conscients  que la filosofia pot ser i hauria de ser una part important de la nostra vida, però no som éssers superiors, som humans , hem de viure la vida i no refugiar-nos en els nostres pensaments, ja que sinó aquests no servirien de res, es més, la vida mateixa no tindria sentit.

Personalment entenc la filosofia com una ciència que tracta d’entendre el món, potser és la ciència que obté menys resultats totalment irrefutables, però també és la ciència que més t’ajuda a fer les teves pròpies reflexions i a millorar com a persona , per això, hem d’utilitzar la filosofia per a ser millors homes o dones, es a dir, que ser filòsofs i alhora continuar sent homes és bo, però ser filòsofs i que això t’ajudi a realitzar-te com a persona, és meravellós.

Activitat 47. Comparació Plató i Descartes

Encara que entre els dos autors hi hagi una diferència de  temps de més de dos mil anys, hi ha moltes similituds en les seves teories.

Per començar, els dos filòsofs creuen en l’impossibilitat d’accedir al coneixement en el món sensible, per als dos el coneixement es troba en les idees, però cadascun d’ells explica les idees d’una manera diferent de l’altre.  Per a Plató les idees són entitats que es troben en un món apart ( el món de les idees) i no en la ment. En canvi per a Descartes les idees es troben a la consciència per tant són mentals així que el coneixement d’alguna cosa no és mes que el coneixement de l’idea d’aquesta cosa. Aquí trobem la diferència en que per Plató les idees no són la representació d’alguna cosa, sinó que les idees són l’essència en si mateixa d’aquesta cosa, per tant al conèixer les idees estem obtenint el coneixement de quelcom en la seva essència.

D’altra banda en referència al món sensible una altra similitud rellevant és que per ambdós filòsofs l’experiència sensible no és una forma vàlida per al coneixement. Per una banda Plató defensa que el filòsof ha de fugir del món sensible ( el que seria la caverna en el Mite del mateix nom) i cercar el món de les idees. Descartes diu que l’experiència sensible no és vàlida pel fet que els sentits ens poden enganyar.

Seguidament, per als dos filòsofs existeixen idees innates a la nostra ment l’origen del qual no te relació amb l’experiència. Però per Plató les idees les coneix l’ànima  abans d’estar unida al cos , en canvi per Descartes les idees innates estan relaciones de manera intrínseca amb la raó, es a dir, que pel fet de raonar, sorgeixen les idees innates a l’enteniment humà.

Els dos autors són racionalistes ja que per ambdós la veritat es capta mitjançant el raonament, es a dir, l’ intervenció directa de la ment.

Una diferència rellevant és la idea d’un ésser suprem que té cada filòsof, per una banda Plató defensa l’existència del Demiürg, que es l’encarregat d’ordenar el món sensible i a partir d’aquí  les idees, en canvi Descartes defensa l’existència d’un Déu que crea.

Una altra similitud important entre els dos pensadors és que tant l’un com l’altre defensen l’ immortalitat de l’ànima i la dualitat de l’home entre ànima i cos. Els dos són dualistes , i creuen que a l’ànima trobem la veritat i que el cos és la font dels nostres errors. 

Cal dir que també hi ha una similitud significativa en el fet de que els dos autors es van trobar amb escoles filosòfiques del seu respectiu temps que defensaven idees contraries a les seves. Plató va coincidir amb el relativisme dels sofistes que consideraven que no existien veritats absolutes i Descartes va coincidir amb l’escepticisme que sosté que l’ésser humà no pot arribar a la veritat.

Per a finalitzar cal dir que els dos filòsofs van marcar un abans i un després en el pensament de la seva època i que les similituds principals són que els dos són dualistes i racionalistes, i les diferències principals són que Plató troba les idees com les causes de quelcom i Descartes troba les causes de les coses en les coses en si mateixes.

Activitat 46. L'exemple del tros de cera

Altre títol : La veritable essència de les coses.

En aquest text Descartes ens  explica mitjançant l’exemple d’un tros de cera, que no podem conèixer l’essència de les coses en si mateixes mitjançant els sentits, ja que les qualitats sensibles de les coses són mutables, es a dir, poden canviar.

El filòsof comença explicant que explicarà la seva teoria mitjançant l’exemple d’un objecte concret perquè així es podrà entendre millor el que ens exposarà que no pas amb una explicació general.

Descartes agafa un tros de cera, que acaba de ser tret del rusc i que encara conserva les seves qualitats; la dolçor de la mel que contenia l’olor de  les flors de les quals va ser recollir ,el seu color, la seva figura, la seva  grandària, la seva duresa i fredor ...  en resum, totes les coses que poden fer conèixer un cos. Però si aquest tros de cera l’apropa al foc, totes les qualitats desapareixen per unes altres, arribant al punt que gairebé no pot tocar la cera perquè crema, apart del canvi de temperatura també ha perdut la forma, el seu color i a seva olor. Amb això Descartes vol fer-nos veure que encara que l’aspecte de la cera sigui diferent, aquesta continua sent en la seva essència la mateixa, però els sentits no ens fan veure això, per tant, no hem de prendre els sentits com la base del nostre coneixement ja que aquests no arriben a profunditzar en l’essència de les coses.

Podem comparar la idea de la impossibilitat d’arribar al coneixement de les coses mitjançant els sentits de Descartes amb la teoria de Plató de que no podem trobar l’essència de les coses en el món sensible, es a dir, mitjançant els sentits. Encara que hi ha una diferència, Descartes no estableix l’existència de dos móns però Plató sí, el món sensible  i el món de les idees, en aquest últim segons Plató si que podem arribar al coneixement de les idees en si mateixes.

Activitat 45. Una altra formulació del cogito

Altre títol: Penso, per tant existeixo

En aquest text Descartes comença fent-se la pregunta de com pot saber ell si les coses que ha jutjat incertes ho són veritablement i no ha sigut un altre ésser, superior a ell, qui ha posat aquestes idees en la seva ment i els seus raonaments. A partir d’aquí arriba a la conclusió  de que encara que els seus pensaments siguin imposats per un altre ésser superior a ell, pel fet de ser capaç de pensar ell ja existeix com a quelcom.

Seguidament Descartes segueix fent-se preguntes per contestar-les ell mateix. L’autor afirma que va negar que ell tingués cap sentit sense cap i cos  i ara es planteja la pregunta de si la seva existència com a ésser està relacionada d’una manera intrínseca amb el seu cos i els seus sentits.

Després Descartes defensa que hi ha un “ésser enganyador” que li fa creure que existeixen els esperits, els cossos, el cel o la terra, però que realment això no existeix, sinó que segons Descartes l’únic que pot concloure és que ell si que existeix com a individu, ja que si aquest ésser li enganya, ell existeix com a ésser enganyat, el que suposa que ell és, per tant ell existeix, d’aquí sorgeix la famosa frase: “ Jo sóc, jo existeixo.”

Podem comparar la teoria de Descartes sobre la separació del cap i el cos (el cap com la ment i el cos com la substància física de l’ésser), amb la teoria de Plató de separar el cos i l’ànima, per a Plató el cos tan sol era un reflex de l’ànima, i aquesta era l’essència verdadera del cos, en canvi per a Descartes el cap o la ment, estan lligats amb el cos de la manera que l’ésser no pot existir si no hi són els dos conceptes presents, això contrasta amb la idea de Plató de que el cos és un reflex de l’ànima.

També podem comparar la concepció del “jo” de Descartes amb la reflexió que va fer Sant Agustí envers aquest: Sant Agustí no dubtava de la seva existència i no tenia por d’equivocar-se ja que si així ho fes existiria com a ésser que s’equivoca, per tant també existiria, el que fa que no es pugui equivocar.

Activitat 44. Distinció entre el somni i la vigília

Altre títol: El món dels somnis i els seus enganys.

Aquest text pertany a l’obra Meditacions metafísiques de Descartes, bàsicament tracta del dubte sobre el què és real, les dificultats que podem tenir per distingir el somni de la vigília, ja que existeix la possibilitat de que tot sigui imaginari.

Descartes comenta explicant que fins aquest moment tot el que ell ha considerat cert, ho ha après dels sentits, però afirma que no hauríem de basar els nostres coneixements en el que perceben els sentits, ja que aquests ens poden enganyar i si existeix aquesta possibilitat, hem de dubtar sempre del que percebin mitjançant els sentits, encara que allò que percebem pugui ser cert.  El filòsof també exposa que hi ha un concepte del qual no podem dubtar, aquest no és altre que l’existència del jo. Seguidament Descartes continua amb la seva reflexió explicant que ell és un home, i que quan dorm s’introdueix en el món dels somnis i encara que els somnis no són tan clars com una situació real, aquests l’han enganyat moltes vegades. Així que el filòsof exposa que és possible que tot no sigui més que un somni ja que sovint confonem l’estat de somiar amb l’estat de vigília, el que ens pot portar a pensar que la nostra realitat no és res més que un somni que ens porta a pensar que estem en un estat de vigília. Per tant no podem dir amb evidència que la realitat existeixi, almenys la realitat de la que pensem que formem part,  però si que podem afirmar que existim, ja que encara que els sentits ens enganyessin i la realitat no existís, nosaltres existiríem com a enganyats.

Podem comparar la reflexió que fa Descartes sobre els sentits amb la que feia Parmènides, aquest deia que dels sentits no ens hem de fiar ja que ens mostren un món d’aparences que no concorda amb la realitat. 

Activitat 43. Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

Per una altra banda la filosofia de Sant Tomàs és bàsicament una adaptació de les teories d’Aristòtil al cristianisme, Sant Tomàs parteix d’un fet d’experiència a partir del qual demostra el principi de causalitat eficient, així mostra el que per a ell és la impossibilitat d’una cadena infinita de causes, d’aquí dedueix que té que haver un primer motor , el qual és Déu.  L’autor es basa en cinc camins per demostrar la seva teoria, són els següents:

Ambdós autors tracten de defensar mitjançant les seves teories l’existència de Déu.

Per una banda Sant Anselm intenta racionalitzar el contingut de la teologia i aspira a descobrir la raó inherent a la fe mitjançant la raó en si mateixa. La base que Sant Anselm utilitza per tractar de demostrar l’existència de Déu és l’argument ontològic. Per al filòsof Déu és “ l’ésser major sobre  el qual res no pot ser pensat” per tant la seva existència és necessària (ja que si fos al contrari es podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l’existència afegida)  i ha de ser acceptada fins i tots pels no creients ja que aquests tampoc poden imaginar un ésser més gran que Déu.

-Primera via ( basada en el moviment ) :

Tot el que es mou és mogut per un altre, però no pot existir un moviment infinit, pel que hi ha d’haver un primer motor, que és Déu.   

-Segona via ( es dedueix de la naturalesa de la causa eficient ) :

No és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè  seria anterior a si mateixa, per tant la cadena d’efecte i causa ha tenir necessàriament una primera causa eficient, la qual és Déu.

-Tercera via ( la contingència dels éssers exigeix un ésser necessari ) :

No tots els éssers són possibles, poden ser o no ser, i el que pot ser en un temps passat no va ser, per tant és necessària l’existència d’un ésser suprem que sempre ha sigut, i que la necessitat de la seva existència és ell en si mateix i no una necessitat fora de si mateix, així que aquest ésser necessari és Déu.

-Quarta via ( presa dels graus de perfecció que observa en els éssers ) :

Els éssers tenen unes qualitats les quals són més positives o negatives en funció a la seva proximitat a la perfecció, per tant és necessària l’existència d’un ésser que sigui perfecte en totes les seves qualitats per tenir una referència amb la qual comparar els éssers.

-Cinquena via ( presa de l’ordre en el món )

Per a mi la teoria de Sant Tomàs és més creïble que la de Sant Anselm, ja que el primer filòsof tracta de defensar l’existència de Déu a partir de les causes que pot tenir la seva existència i la suposada necessitat de la seva existència mitjançant l’exposició de diversos exemples però Sant Anselm utilitza un mètode molt diferent que no trobo massa coherent:

A part de  totes les incoherències que pot tenir la teoria de Sant Anselm, que intenti demostrar l’existència d’un ésser a partir de la seva definició hem sembla il•lògic, per fer una definició d’un ésser primer s’ha de conèixer aquest per tant defensar l’existència d’aquest ésser mitjançant la seva definició no té sentit ja que qualsevol pot crear en la seva imaginació l’existència d’un ésser i crear una definició d’aquest , aquest ésser seria real i la seva definició també tan sols en  l’ imaginació de l’individu, en cap cas l’existència d’aquest ésser es donaria en el món real.

Activitat 42. El temps creat

Altre títol : L’eternitat del temps.

Aquest text és obra de Sant Agustí i parla sobre el temps .

Per a Sant Agustí no existeix el temps abans del temps en si mateix, per tant és incorrecte afirmar l’existència de successos o fets anterior al temps tal i com el coneixem ara perquè Déu no havia creat el temps. Per tant San Agustí estableix una relació intrínseca entre el temps i els fets en si mateixos, un no pot existir sense l’altre i a l’inrevés . L’autor així explica que el que creu en fets anteriors al temps està observant coses falses.

Per tant, com segons Sant Agustí, Déu és el creador del temps, és inútil pensar en què es feia abans de l’existència del temps, perquè no existia aquest abans ja que no existia el temps, llavors la pregunta de “Què es feia aleshores?” no té altra resposta que:  No hi havia “aleshores”, no existia el temps.

Per a Sant Agustí, Déu forma part del temps, ell és el temps, per a ell el temps no és un segle o un any, el seu temps és el avui, perquè Déu és etern.

Podem comparar la concepció de Déu que té Sant Agustí amb la d’Epicur, per a aquest els homes del seu temps s’equivocaven en la seva concepció respecte als déus ja que aquests vivien sense cap preocupació envers els mortals i tractar de tenir-los contents era una acció inútil, en canvi, Sant Agustí, a part de defensar l’existència del Déu cristià, diu que Déu si que es preocupa pels humans, que és el seu creador i que és bo i etern.  En aquest últim punt sobre la concepció d’un déu creador també podem comparar Sant Agustí amb Plató, per al primer Déu va crear el món, el segon defensa l’existència del demiürg, que és l’ésser que ordena el móns sensible i conseqüentment les idees que formen el món, però que no actua directament en aquest ni  crea les idees.

Activitat 41. Carta a Meneceu