Activitat 58. La felicitat segons Mill

En aquest text Mill exposa la seva concepció sobre el que és la felicitat i com ha canviat de ser un objectiu final  el qual s’assolia mitjançant una sèrie d’ instruments a estar formada per petits trams que en el seu conjunt assimilen l’objectiu en qüestió; ser feliç.

L’autor comença explicant que el que abans era un instrument per aconseguir la felicitat ara és desitjat per si mateix, es a dir, que aquest instruments són com petits objectius que ens fan ser feliços i aquests objectius, si són assolits en el seu conjunt, ens portaran a una felicitat major. El filòsof continua argumentant que des del moment que l’ instrument en qüestió passa a ser desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat, així es pot dir que aquests instruments esdevenen petits trams de felicitat que per ells sols ja causen felicitat o plaer, però que quan aquests trams són complerts en la seva totalitat, la felicitat que s’esdevé és major.

Mill diu que la consecució d’aquest objectiu o instrument condiciona la felicitat i en el seu defecte la infelicitat de les persones, ja que al aconseguir certs objectius l’humà es sent feliç, i en el cas de no aconseguir-lo, es sent trist.

Seguidament l’autor explica que el desig d’aquestes coses, que  són els trams per arribar a l’objectiu final de la felicitat, no és diferent del desig de felicitat, ja que en la seva essència el que cerquem és el mateix, la consecució d’aquests petits trams que en teoria ens fan assolir la felicitat, ens provoca plaer, per Mill el plaer és felicitat, per tant aquests trams per assolir l’objectiu final són com petites dosis de felicitat, però que segueixen sent el mateix, felicitat.

El filòsof posa l’exemple de l’amor a la música i el desig de salut, que són quelcom que ens porta a la felicitat, però que per elles mateixes ja ens fan ser feliços, pel que es pot concloure que són parts d’un tot, que és la felicitat total, ja que Mill entén la felicitat com un tot concret, no com una idea abstracta.

Com a reflexió; a vegades estem tan preocupats pel futur que no gaudim del present, ja que ens preocupa més el que passarà que el que passa, i així, al estar més pendents del futur que del present, no vivim ni el present ni el futur.

Es pot comparar el concepte de felicitat de Mill amb el de Bentham. Pels dos l’objectiu és la major felicitat per al major nombre, però el concepte de felicitat d’ambdós filòsof és diferent. Per Bentham la felicitat està condicionada amb la quantitat de plaer, per a quest filòsof es pot quantificar la felicitat segons el nombre de plaers, que per a ell, serien tots del mateix valor. En canvi Mill el que defensa és que l’important no és la quantitat de plaers, sinó la qualitat d’aquests, ja que no es poden quantificar. Mill també discrepa amb Bentham en el punt que no tots els plaers tenen el mateix valor, els plaers in intel·lectuals són més importants que els corporals, d’ aquí sorgeix la frase del filòsof: “És més preferible ser una persona satisfeta que no un porc satisfet, millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet”

Activitat 57. L'espai i el temps

El text comença explicant que hi ha una clara diferència entre l’espai i les coses que es troben en aquest, així com que l’existència de quelcom està lligada de manera intrínseca amb l’existència de l’espai com ha identitat pròpia indefinida. És evident que quelcom ha d’existir en l’espai i tenir presència en aquest, però és absurd dir que l’espai és present en l’espai perquè l’espai és el tot i és infinit.

En aquest text  se’ns exposa la concepció de l’espai que tenia Kant.

Seguidament l’autor del text ens exposa els arguments que Kant utilitza per defensar que el coneixement de l’espai és a priori i no a posteriori.

L’experiència no és el que ens ha donat el coneixement de l’espai , ni és l’experiència el que ens ha ensenyat que res no pot existir sense estar en l’espai, de la mateixa manera que tampoc hem arribat al coneixement de l’espai degut a la generalització de que cap objecte pot existir sense espai ni de que tots els objectes que hem observats han estat materialitzats en l’espai.  El que diu Kant és que l’espai ens ve donat abans de l’experiència, es a dir, és un coneixement a priori. Això és degut a que l’espai és una condició vital per a tota experiència, sense l’existència de l’espai res no podria ser, no podríem conèixer, no podríem sentir... Així que l’espai és present a la nostra ment encara que nosaltres no en siguem conscients, ja que sense l’existència de l’espai no podríem entendre el món, perquè aquest no existiria.

La concepció d’espai de Kant es pot relacionar amb la concepció de Déu de Sant Anselm. El filòsof alemany manté que és un contrasentit dir que l’espai mateix existeix en l’espai, pel que es pot dir que l’espai és el tot i que no pot haver espai en l’espai perquè l’espai és infinit , de la mateixa manera que Sant Anselm defensa que Déu és l’ésser sobre el qual res no pot ser pensat i que per tant l’existència d’aquest és necessària i lògica. 

Activitat 56. Categories d'Aristòtil i Kant

És probable que Aristòtil fos el primer filòsof en tractar l’estudi sobre les categories, les quals les enfoca d’una forma materialista.

Substància: La base sobre la que sorgeix tot el que existeix, és conservada indiferentment de totes les variables exteriors que puguin tractar de transformar-la. Exemple: Plató.

Quantitat: Mesura,magnitud,nombre etc

Qualitat: La virtut de la qual gaudeix algú o quelcom. Ex: Pesat,aspre,groc etc

Relació:  Interconnexió de tots el fenòmens a través de la unitat material del món. Les relacions no poden existir al marge de les relacions, sinó que sempre hi ha d’haver una relació entre les coses.

Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol.

Temps: Cicles que la matèria manifesta en el seu moviment (ex. Demà).

Situació: Acció i efecte de situar o situar-se.

Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra.

Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses

Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte.

 

Per a Kant les impressions de la realitat objectiva provoquen en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions.

Estableix que les categories són: Causa i Efecte.

Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.

Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.

La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.

Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:

Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.

Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.

Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà.

Activitat 55. Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

En  aquest text Kant ens exposa la seva concepció envers  el coneixement i els orígens d’aquest.

Per a ell és indubtable que tot coneixement parteix de l’experiència ja que no hi ha altre manera de conèixer que la captació de les impressions que ens causen els objectes que ens envolten, i aquesta captació tan sols pot donar-se amb l’experiència.

 Els nostres sentits són afectats per la captació dels objectes que ens envolten, aquests objectes generen representacions en el nostre interior, i nosaltres les ordenem creant les impressions sensibles, que no són res més que un coneixement derivat de l’experiència. Així tot  coneixement parteix de l’experiència i cap la precedeix.

L’autor continua explicant que encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència,no és necessari que aquest procedeixi d’ ella, ja que és possible que el nostre coneixement sorgeixi com a resultat  de les impressions que rebem i l’ordenació d’aquestes mitjançant la nostra capacitat de conèixer.

Podem comparar la teoria del coneixement de Kant amb la de Hume, per una banda l’autor escocès defensa que el coneixement està basat en les impressions obtingudes per l’experiència, i els records d’aquestes impressions són les idees, Kant defensa que el coneixement sorgeix de l’experiència, mitjançant els objectes que capten els sentits, que són transformats en impressions a la nostra ment i ,posteriorment, en coneixements.

Activitat 54. Resposta a la pregunta de la Il.lustració

L’autor comença explicant com és que es manté aquesta majoria d’edat en la societat, per començar, diu que tant per a homes com per a dones és més còmode simplement seguir els camins que marquen els “tutors” , ja que no tenen necessitat de pensar i altres ho faran per ells. El filòsof continua explicant que la situació a arribat a un punt en el que fins hi tot es troba perillós arribar a la majoria d’edat, així ho han volgut els “tutors” de la població, ja que han convençut a aquesta de que no poden sortir del camí que ells mateixos han marcat ja que sinó seria molt perillós, de la mateixa manera que una ovella no deixa el seu ramat i segueix el camí marcat pel pastor.

En aquest text  de Kant, se’ns mostra la incapacitat de l’ésser humà per resoldre els seus propis problemes i cercar el coneixement i la veritat per si mateix, depenent d’uns “tutors” els quals dictaminen el camí a seguir per a la major part de la població. A aquesta incapacitat, el filòsof l’anomena la minoria d’edat de l’home causada per ell mateix.

L’objectiu del text no és altre que conscienciar del mal que fa aquesta minoria d’edat a l’home, i mitjançant un seguit d’exemples i explicacions, Kant exposa lo perjudicial que és questa majoria d’edat i la necessitat imminent que hauria  de tenir l’home per sortir d’aquesta.

Kant explica que el problema de la minoria d’edat ha arribat fins al punt en que s’ha transformat en una segona naturalesa per l’home, pel que és molt difícil sortir d’aquesta, així que tan sols uns pocs han sigut capaços de sortir d’aquesta mitjançant l’esforç del seu esperit.

En aquest punt l’autor ens mostra la gran importància de la il·lustració, aquest serà el moviment que alliberarà a l’home de la seva minoria d’edat. Kant explica que tard o d’hora a de passar ja que és inevitable, i afegeix que si la llibertat és present a la societat, és inevitable que això succeeixi, encara que serà un procés lent.

L’autor dona a entendre que la il·lustració més important és la il·lustració religiosa, ja que la minoria d'edat en qüestions religioses és la més perjudicial i denigrant.

Seguidament Kant explica que  els “tutors “ es a dir, els que manegen a la societat, no tenen  cap interès en divulgar coneixements d’art ni de ciències, ja que és més fàcil manejar una població inculta que no pas una culta.

L’autor explica com ha de ser un cap d'estat il·lustrat, aquest  a més de permetre la llibertat en l'àmbit religiós, ho ha de fer  també respecte a la divulgació lliure del coneixement. L’autor fa referència en el seu escrit a Frederic el Gran rei de Prússia, que segons Kant va ser el primer monarca que va donar pas a la tolerància religiosa i al lliure coneixement.

El filòsof també remarca que no és perillós permetre l'ús públic de la raó, ni expressar públicament els pensaments ja que aquest procés forma part d’una manera intrínseca de la il·lustració i així del futur alliberament de la minoria d’edat de l’ésser humà.



El filòsof explica que aquesta minoria d’edat que pateix l’home no té un altre culpable que l’home en si mateix, ja que aquest està capacitat per raonar per ell mateix i treure les seves pròpies conclusions i pensaments, així que el fet que no ho faci és símptoma de mandra o de covardia, com ja he esmentat abans, per l’home és més fàcil ser guiat que trobar el seu propi camí.

Kant conclou que el govern ha de permetre la llibertat civil ja que aquesta és essencial per a que la il·lustració triomfi  i així que també triomfi l’autonomia en el home com a pensador i acabi amb la minoria d’edat a la que està sotmès .

Activitat 53. La moral de Hume

Hume diu que la hipòtesis dels racionalistes és absurda, i a continuació argumenta la seva teoria sobre la manera de concebre el que és just o no; per a ell la moralitat és condicionada pel sentiment, si al realitzar una acció aquesta ens produeix un sentiment plaent d’aprovació, és moralment correcte, pel contrari, si l’acció realitzada és entesa per l’espectador com un vici, llavors és immoral.

En aquest text el filòsof David Hume ens parla sobre la seva concepció de la moral , a la mateixa vegada que realitza una crítica contundent envers la moral dels filòsofs racionalistes.

L’autor comença criticant els racionalistes amb el pretext de que és erroni calcular el que és bo o dolent, el que és moral o immoral, a partir de l’aplicació d’una regla o d’un seguit de regles, als fets ocorreguts, ja que aquesta regla sobre el que és just o no, no pot ser un enunciat universal ja que en cada situació poden haver-hi un seguit de variables infinites que facin impossible aplicar aquesta teòrica llei universal sobre el que és bo i el que es dolent,just o injust,moral o immoral.

El filòsof continua fent un atac a la metafísica, esmentant que aquesta regla sobre el que és just o no, tan sols és metafísica, el que condiciona una sospita de la falsedat sobre la regla del més just.

L’autor defensa que segons el cas en que ens trobem, haurem de considerar les circumstàncies que ens afecten i deduir a partir d’aquestes el que serà moral o immoral,just o injust,correcte o incorrecte.

Per finalitzar, el filòsof conclou que qui anomeni metafísica la teoria que està defensant, hauria d’abandonar el coneixement de les ciències morals, ja que la seva ment no és apropiada per aquestes.

Es pot comparar la moral de Hume amb la de Mill, els dos defensen que la moral ha d’estar regida pels sentiments, es a dir, que els sentiments han de dirigir les nostres accions, les quals, han de ser morals i justes, alhora que han de fugir del dolor i cercar el plaer, sense oblidar que s’ha de procurar la felicitat pel al major nombre de persones.

Activitat 52. Crítica al principi de causalitat

En aquest text el filòsof escocès David Hume explica com es desenvolupa el coneixement humà envers l’experiència i la falsa certesa de que demà succeirà quelcom a partir de la deducció del que va passar ahir, es a dir, que l’ésser humà dedueix el que passarà en el futur a partir del que ha passat en el passat, però això no és res més que una predicció  que pot ser certa o falsa depenent de com es desenvolupin les circumstàncies, ja que no es deriva sempre el mateix efecte de la mateixa causa.

L’autor comença esmentant l’exemple sobre Adam, el qual és un ésser intel·ligent però que no té passat, per tant no pot fer cap predicció sobre el que passarà en el futur, ni sobre com evolucionarà la natura ni sobre com evolucionarà ell mateix.  Però encara que Adam tingués un passat, les seves deduccions sobre el curs de la natura no serien més que prediccions les quals podrien ser perfectament falses, ja que el futur no està condicionat pel passat, el que passarà pot ser diferent al que ha passat, el que li passa al ésser humà és que dedueix el futur a partir del passat, es a dir, de les seves costums respecte a la realització dels esdeveniments.

Com a conclusió, no podem tenir la certesa del que succeirà en el futur, l’únic que podem fer és deduir el que succeirà a partir del que estem acostumats; el cel és blau, però qui pot assegurar que un futur no sigui vermell?

Es pot comparar Hume amb la corrent filosòfica de l’escepticisme, amb Pirró com a màxim exponent, els escèptics  defensen que no podem conèixer res objectivament ja que l’ésser humà no té les capacitats suficients com per trobar un coneixement totalment cert; aquest argument es similar al de Hume, que diu no podem tenir certesa del que passarà en un futur, encara que el filòsof escocès si que defensa que podem assolir un coneixement cert en altres aspectes.

Activitat 51. Anàlisi de la causalitat

Aquest text pertany al Tractat de la naturalesa humana, l’obra més important de David Hume. El filòsof ens parla de les qüestions de fet i la seva relació amb el concepte causa-efecte. Hume explica que per entendre les qüestions de fet hem de conèixer el concepte de causa, això es degut a que aquestes depenen de l’experiència, es a dir, és un coneixement a posteriori, el qual és deduït a partir de la relació entre una causa i l’efecte corresponent a aquesta. 

Lautor argumenta que s’han de donar tres circumstàncies per a que la causa i l’efecte siguin possibles, aquestes són : la contigüitat en el temps, la prioritat en el temps i la conjunció constant entre la causa l’efecte. Hume explica la seva teoria mitjançant un exemple amb boles de billar: “Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió.” A partir de l’observació d’aquest fet es deriva la qüestió de fet que diu que degut al topament d’una bola en moviment i d’una altra en repòs, l’última es posarà en moviment. És clar que en aquesta situació s’han donat els tres requisits per a establir una relació causa i efecte; la contigüitat en el temps és evident, les dos boles es troben en el mateix espai, sinó no haurien xocat, la causa és el moviment d’una bola i l’efecte el conseqüent moviment de l’altra.

També és clar que les dues boles es troben en el mateix temps, i segons els experiments de Hume amb boles del mateix material i en semblants situacions, la causa i efecte que es produeix és del mateix tipus, així que hi ha una conjunció constant entre causa i efecte. 

Aquesta qüestió de fet no la coneixeríem de no ser per l’observació del tocament entre ambdues boles, és cert que no és indubtable que sempre s’hagi de derivar el mateix efecte per la causa del topament d’ambdues boles, per això, és una qüestió de fet. Podem comparar la teoria sobre la causa i efecte de Hume amb la concepció de Plató sobre les idees i les coses; per al filòsof grec les idees eren les causes de les coses, tot quelcom es deriva d’una idea, així, les idees són les causes i les coses són els efectes. Al contrari que Hume, per Plató sempre es derivava el mateix efecte d’una causa.

Un entretingut joc amb filòsofs

Aprofitant que un dia a classe va sorgir el tema sobre com seria un joc amb filòsofs, poso aquest enllaç sobre un joc que vaig trobar per casualitat en el que els personatges són filòsofs, el joc no és gran cosa, però per passar l'estona està bé.


http://super.abril.com.br/multimidia/filosofighters-631063.shtml

Activitat 50. Identitat personal

En aquest text el filòsof escocès David Hume exposa la seva teoria respecte a la no existència del pensament com a substància, per argumentar la seva teoria explica  el “jo” de Descartes i el critica severament, donant a entendre que la teoria del jo de Descartes és errònia, ja que el pensament no existeix com a substància, sinó que l’única existència és la de les impressions, de les quals en deriven les idees, així, el pensament segons Hume no es res més que un conjunt de percepcions.

L'autor afirma  que la idea del jo de Descartes és falsa, ja que el “jo” realment no és res més que un conjunt de percepcions originades per l’experiència així com agrupades per la imaginació.

Hume diu que al no poder captar pels sentits l’essència del jo donat que no és res independent ni immutable, és una essència falsa.

El filòsof tampoc creu en l’existència de la substància material, ja que dels cossos el que captem són les percepcions i aquestes no són la substància, sinó una imatge d’aquesta mitjançant els nostres sentits, a més a més, les percepcions depenen de l’experiència, i la substància no pot dependre d’aquesta, així que la substància material no pot existir.

Podem comparar en diversos punts la teoria de Hume amb altres filòsofs:

Per una banda Plató explica que les coses participen de les idees i que les idees es troben presents a les coses,es a dir, que les coses són representacions de les idees. A diferència de Plató, Hume no li dóna tanta importància a les idees, i es basa l’experiència, recordant en aquest punt a Aristòtil. També podem nombrar la teoria de Berkeley sobre que les idees que coneixem són simplement les que Déu ens envia respecte a la matèria, i que aquesta última no existeix realment.

Però el principal autor amb el que podem comparar Hume és amb Descartes. El filòsof escocès critica el concepte cartesià de substància, ja que segons Hume aquesta no es pot basar en l’experiència, sinó que hem de percebre-la per que sigui existent. L’argument de Hume serveix tant per negar l’existència de la substància pensant com de la substància extensa.

Personalment crec que la teoria de Descartes té més certesa que no pas la de Hume.

El filòsof escocès argumenta que la idea de substància és  un seguit d’idees simples  que la imaginació uneix i dóna nom. Hume parla del “jo” com un problema d’identitat personal, el qual és un conjunt de percepcions que la imaginació uneix. El filòsof britànic defensa que podem ser la mateixa persona però no el mateix “jo” perquè el “jo” de fa deu anys no és el mateix que som ara. Doncs bé, jo crec que dir que podem ser la mateixa persona però no el mateix “jo” és una contradicció, ja que si per una banda es defensa el canvi del jo, també s’ha de defensar el canvi de la persona, ja que és innegable que la personalitat dels individus canvia amb el pas del temps, per tant la seva persona en si mateixa també pateix un canvi. Llavors, encara que el “jo” canvia, continua existint, ja que encara que el meu “jo” de fa deu anys no sigui el mateix que el d’ara, no vol dir que el meu “jo” deixi d’existir, sinó que ha canviat de la mateixa manera que he canviat jo com a persona.

Activitat 49. Impressions i idees: Investigació sobre l’enteniment humà

En aquest text David Hume ens exposa la seva teoria sobre la divisió de les percepcions humanes ,segons la seva intensitat i vigor, en dos grans blocs:

Per una banda  trobem les que gaudeixen de més força i vivesa, aquestes són les impressions, encara que l’autor indica que els idiomes necessitarien una  paraula més precisa per poder expressar a la perfecció el conjunt de termes que s’associen a la idea que vol expressar.

Per una altra banda trobem els pensaments o idees, que no són res més que imatges febles de les impressions, es a dir, les idees reflecteixen les sensacions,passions i emocions, les quals són impressions. Així, es pot dir, que la diferència bàsica entre impressions i idees es basa en la intensitat i vivesa d’aquestes, les impressions és sentir quelcom i les idees és pensar en quelcom.

Per a Hume les idees reflecteixen les impressions, així podem concloure que les impressions són les causes de les idees, en aquest punt, podem comparar la concepció de l’autor de idees i impressions amb la concepció de Plató. El filòsof anglès diu que les impressions ( que podríem dir que són les coses ) són les causes de les idees, en canvi, Plató defensa que les coses no són res més que còpies de les idees.