En aquest text el filòsof escocès David Hume exposa la seva teoria respecte a la no
existència del pensament com a substància, per argumentar la seva teoria
explica el “jo” de Descartes i el
critica severament, donant a entendre que la teoria del jo de Descartes és
errònia, ja que el pensament no existeix com a substància, sinó que l’única
existència és la de les impressions, de les quals en deriven les idees, així,
el pensament segons Hume no es res més que un conjunt de percepcions.
L'autor afirma que la idea del jo de
Descartes és falsa, ja que el “jo” realment no és res més que un conjunt de
percepcions originades per l’experiència així com agrupades per la imaginació.
Hume diu que al no poder captar pels sentits l’essència del jo donat que no
és res independent ni immutable, és una essència falsa.
El filòsof tampoc creu en l’existència de la substància material, ja que
dels cossos el que captem són les percepcions i aquestes no són la substància,
sinó una imatge d’aquesta mitjançant els nostres sentits, a més a més, les
percepcions depenen de l’experiència, i la substància no pot dependre
d’aquesta, així que la substància material no pot existir.
Podem comparar en diversos punts la teoria de Hume amb altres filòsofs:
Per una banda Plató explica que les coses participen de les idees i que
les idees es troben presents a les coses,es a dir, que les coses són
representacions de les idees. A diferència de Plató, Hume no li dóna tanta
importància a les idees, i es basa l’experiència, recordant en aquest punt a
Aristòtil. També podem nombrar la teoria de Berkeley sobre que les idees que
coneixem són simplement les que Déu ens envia respecte a la matèria, i que
aquesta última no existeix realment.
Però el principal autor amb el que podem comparar Hume és amb Descartes. El
filòsof escocès critica el concepte cartesià de substància, ja que segons Hume
aquesta no es pot basar en l’experiència, sinó que hem de percebre-la per que
sigui existent. L’argument de Hume serveix tant per negar l’existència de la
substància pensant com de la substància extensa.
Personalment crec que la teoria de Descartes té més certesa que no pas la
de Hume.
El filòsof escocès argumenta que la idea de substància és un seguit d’idees simples que la imaginació uneix i dóna nom. Hume
parla del “jo” com un problema d’identitat personal, el qual és un conjunt de
percepcions que la imaginació uneix. El filòsof britànic defensa que podem ser
la mateixa persona però no el mateix “jo” perquè el “jo” de fa deu anys no és
el mateix que som ara. Doncs bé, jo crec que dir que podem ser la mateixa
persona però no el mateix “jo” és una contradicció, ja que si per una banda es
defensa el canvi del jo, també s’ha de defensar el canvi de la persona, ja que
és innegable que la personalitat dels individus canvia amb el pas del temps,
per tant la seva persona en si mateixa també pateix un canvi. Llavors, encara
que el “jo” canvia, continua existint, ja que encara que el meu “jo” de fa deu
anys no sigui el mateix que el d’ara, no vol dir que el meu “jo” deixi
d’existir, sinó que ha canviat de la mateixa manera que he canviat jo com a
persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada